Àrea d'usuari

"Trencant mites sobre els infants víctimes de violència". Article de la Fundació IReS

Sempre que es parla d’infants que viuen violència, l’emoció més primària que sentim és de rebuig, “jo no ho faria mai” i de negació, “això no em pot passar a mi ni a ningú a qui conec” perquè els essers humans no estem preparats per suportar certs tipus de patiments, sobretot aquells provocats per altres humans cap a essers indefensos com els infants.

Però si pensem en situacions properes a nosaltres, segur que molts recordem haver sentit dit a algú que era el pitjor fill/filla del món, que havia decebut els seus pares, que de petit pensava que el seu germà/germana era molt més estimat/a, que ningú l’escoltava a casa  o que no recorda gaires moments de tendresa. 

Això vol dir que tots/totes hem patit violència a la nostra infància? Afortunadament, la majoria de nosaltres no, perquè aquestes situacions no eren les més habituals, sinó que s’alternaven amb altres d’amor i respecte, de comprensió i d’escolta, però sí que és cert, que en aquells casos en els que només es donen aquests tipus de situacions, ha existit un entorn de violència o negligència.

És per això que un dels objectius de la Fundació IReS en el treball que fem vers la violència en els nostres Serveis Fils (a Catalunya) i Mentories (a Balears), és la intervenció però també la identificació dels contextos que poden generar situacions de violència per prevenir-los i deconstruir els mites generats entorn a la violència en la infància.

A continuació plantegem una sèrie de supòsits que de vegades tenim interioritzats per desgranar que hi ha de Mite o deRealitat: 

1. Els infants que han estat víctimes de situacions de violència sempre tenen conductes disruptives i mostren els mateixos comportaments. 

No hi ha cap persona que sigui igual a una altre i, per tant, les seves reaccions tampoc ho són. A les famílies on s’han instaurat interaccions basades en la violència, cada infant percep i té una vivència diferent, així doncs, pot tenir una afectació diferent. Les diferències es produeixen en diferents àrees afectades, en el grau i en els recursos per en sortir-se´n. Malauradament, existeix també una tendència a posar etiquetes diagnòstiques que amaguen el problema real; es mòlt habitual trobar infants diagnosticats de TDAH o d’hiperactivitats que han viscut situacions de violència. Posar el focus de la intervenció en l’etiqueta diagnòstica, deixant de banda el que hi ha darrera d’aquests símptomes, genera un abordatge terapèutic molt pobre i superficial.

2. Els infants que no reben violència de forma directa, no estan afectats i no s’assabenten del que passa.  

Tot i que són petits, el que viuen i perceben els afecta a nivell emocional. Potser mai han vist com el seu pare cridava la seva mare però sí han notat la por de la seva mare cada vegada que el seu pare arribava a casa. A vegades, l’impacte de la violència indirecta és major que el de la violència exercida directament sobre l’infant. D’una manera o d’una altre, els infants que viuen en un entorn de violència interioritzen aquests patrons i ho poden manifestar de formes diverses a l’hora de relacionar-se amb els altres i/o en diferents moments de la seva vida.

3. La violència física és la que més afecta als infants.

Com se sent un infant que no rep la cura que necessita per part dels seus progenitors? Potser aquests no el criden, no el peguen, però tampoc se’l miren. Com establirà aquest infant les relacions en el seu futur? En situacions de separacions, a vegades l’infant sent que és un objecte o instrument per continuar mantenint la relació conflictiva entre els progenitors. També en el cas dels infants hi ha altres manifestacions de la violència, a part de la física, que són més difícils d’identificar i detectar i que tenen un impacte real en ells/es.

4. La violència vers la infància es dóna en classes socials desfavorides.

Potser aquest és l’entorn on més es visibilitza per diferents raons, com que són famílies on intervenen més serveis i professionals i per tant és més fàcil de detectar,  però la violència no entén de classes socials, ni de sexes, ni d´edats...

5. No hi ha tants casos d’infants que visquin o hagin viscut situacions de violència

Molts dels casos, són invisibles. Que no es vegin no vol dir que no existeixin. Els infants no disposen dels recursos necessaris per a poder protegir-se, és per això que depenen de l’adult, i si la violència té lloc en l’àmbit familiar o en un entorn molt proper, és molt difícil de detectar i més encara de posar-li paraules. Hi ha diverses raons, en el cas dels infants, degut al trauma produït, per por a les conseqüències o per conflictes de lleialtat cap als pares. I en el cas dels adults, per por a trencar l’equilibri familiar establert, por al rebuig social o per no saber com demanar ajuda.

6.  “No em separo pels meus fills/es “.

En la nostra cultura hem crescut amb la idealització de la família tradicional però la nostra experiència en els casos que atenem, i també basant-nos en nombrosos estudis, podem afirmar que els infants pateixen molt més si conviuen dia a dia amb situacions de violència entre els progenitors, que si aquests es separen i preserven al fill/a d’un ambient diari hostil.

Com a conclusió final, val a dir que els pares i mares de vegades  també ens desbordem;  no som màquines perfectes i en ocasions els nostres fills/filles poden treure el millor i el pitjor de nosaltres. Per això, és important no confondre aquelles situacions puntuals en les que podem perdre els papers, de les situacions i contextos de violència que hem descrit anteriorment. Al cap i a la fi, es tracta que el nostre fill/filla es senti estimat per nosaltres, i això s’aconsegueix des de l’afecció, des del vincle, des de l’amor incondicional que es manifesta en el desig que el teu fill/filla sigui el més feliç possible, respectant la seva individualitat alhora que facilitant un sentiment de pertinença al món.  

Article publicat per Fundació IReS amb motiu del Dia dels Infants Víctimes de Violència

4 de juny de 2015